El meu quartet d'ambre
La pedra en l'anell de la meva mare és ovalada,
malgrat l'encast rodó de plata,
el color i lluminós, el llampurneig per dins,
la transparència càlida en la mà,
possibles ales de libèl·lula, els cabells ondulants
en l'oratge damunt la prada, potser
fins i tot fulles diminutes, emergides
del seu paisatge aquí, sense acabar mai de caure,
ella se'l va descuidar una vegada, jo li porto,
tu dius: el meu quartet d'ambre.
Ulls noctàmbuls
El meu gat fidelíssim és pelut i capriciós,
en plena nit és assegut a l'ampit,
pensarós, pròpiament dit, consisteix
de porcellana, de mirades efímeres, en el fons:
no sóc de fusta, ni oriünd de Porto Santo,
qui sap si suposa el meu gat llunàtic, mirant-ho bé,
tampoc prové d'alguna cova de bucaners
que albergui botines de joncs desviats,
La porcellana el meu gat és teixida d'altres teles,
això, vist d'aprop, fa pensar el meu gat.
Successivament
Entotsolada,
per poc inadvertida,
s'encamina cap al fet,
de quan en quan
interromp
les seves passes silencioses
la calamarsa dels grans de blat
damunt de la vorera,
enfront de la columna d'anuncis,
al costat dels castanyers,
llavors es queda parada allí
i sembra -
tranquil·les
picotegen
les tòrtores,
el pardal i altres
entre sí,
el prohibit té el seu encant,
de la seva mà brota aquest soroll,
de la casa dels seus somnis engabiats
fugen tots de cop
per les portes i finestres entreobertes,
Passant per golfes, cornises i escletxes
irrompen en el buit,
amb prou feines se'ls veu,
ja gairebé inadvertibles,
mans poblen els aires,
saludant els absents,
entotsolats.
L'estany de tard en tard
L'avi no només duia el diari
a casa amb les seves notes,
també escrivia
d'un riu o un altre,
s'han conservat
pocs poemes
escrits a mà,
teclejats en la màquina d'escriure,
com m'hauria agradat
parlar amb ell.
Què va pensar quan el seu fill
quan un dels néts de l'avi
no només escrivia notes
sinó també aigua fluvial,
com el seu propi papa?
Veig els dos ja sense edat parlant a través
de les eres i marees entorn de l'edat
de l'escriptura, com en altres temps s'escrivia
sobre fulles de palmera o pel segle XII
en ullals d'elefant i a més
damunt d'escorça de bedoll,
tela,
fusta,
pedra
damunt de papirus.
De dia o de nit cauen els arbres
sempre una vegada, nosaltres encara a vegades,
només una, aquí altra vegada: paciència,
escriu la lluna en secret, porta roses,
amb les seves mans buides l'estany.
Demà passat, avui o demà ja
Plovia, anit plovia sobre el mar,
un vell pescador remuga "depèn"
i acabo "de tantes coses", a veure si els peixos
prefereixen la costa a prop o no, l'eco
de gavines enmig de l'horitzó, qui sap?
No sempre, ni molt menys cada dia,
es reuneixen els trenta i tants
en aquest lloc, al sol més alt
de l'hora, si déu vol,
després del repartiment entre els gats.
Les mirades s'entrecreuen, fixament,
cap avall, fins al terra on
descansen damunt bandes de vímet
llenguados, rèmols, rajades i sèpia,
dites de la matinada i de la seva pesca.
Només miren i no es miren entre ells,
alguns potser se saluden, però queden
sense que es reconeguin entre ells, el temps s'atura,
un altre pescador tanca cantant a mitja veu
el seu ventall de números disminuint.
No t'enamoris mai d'un pop,
podria ser en va, tot això ja corre
des de fa molt, com si fos ara mateix,
no tots els dies es reuneixen els trenta i tants,
Mariano, Paco, Josip, Avramle, la Roite y Tevie.
Català: Joan Margarit